sábado, 12 de mayo de 2012

KAVAFIS - Κωνσταντίνος Π. Καβάφης (3) El silencio.

Κωνσταντίνος Π. Καβάφης. El silencio.

El pasaporte griego de Kavafis

Una vida aparentemente monótona, cuya brillante trayectoria poética solo parece sostenerse sobre los cimientos de un intenso, rico y melancólico mundo interior, basado a su vez en recuerdos de lo que fue o, quizás en nostalgia de lo que no fue y que reflejan algunos de sus poemas:

–Septiembre de 1903; Diciembre de 1903 y Enero de 1904-.
 -Ο Σεπτέμβρης του 1903; Ο Δεκέμβρης του 1903; Ο Γεννάρης του 1904; en los originales de estos tres poemas, aparecen escritas las iniciales A.M.

         Ο Σεπτέμβρης του 1903 (Τα Ανέκδοτα)

         Τουλάχιστον με πλάναις ας γελιούμαι τώρα·
         την άδεια την ζωή μου να μη νοιώθω.
        
         Και ήμουνα τόσαις φοραίς τόσο κοντά,.
         Και πώς παρέλυσα, και πώς δειλίασα·
         γιατί να μείνω με κλειστά τα χείλη·
         και μέσα μου να κλαίη η άδεια μου ζωή,
         και να μαυροφορούν η επιθυμίαις μου.
        
         Τόσαις φοραίς τόσο κοντά να είμαι
         στα μάτια, και στα χείλη τα ερωτικά,
         στ' ονειρεμένο, το αγαπημένο σώμα.
         Τόσαις φοραίς τόσο κοντά να είμαι.

         SEPTIEMBRE DE 1903 (Inéditos)

         Ahora me engaño, aunque sea con ilusiones,
         para no sentir el vacío de mi vida.

         Estuve tan cerca, tantas veces.
         Pero cómo me contenía, cómo me acobardaba;
         
cómo me quedaba con la boca cerrada
         cuando dentro de mí lloraba mi vida vacía,
         y ponía luto en mis deseos.

         Estuve tan cerca, tantas veces
         del esos ojos, de esos labios amados,
         del soñado, del amado cuerpo.
         Estuve tan cerca, tantas veces.


         Ο Δεκέμβρης του 1903 (Τα Ανέκδοτα)
         Κι' αν για τον έρωτά μου δεν μπορώ να πω –
         αν δεν μιλώ για τα μαλλιά σου, για τα χείλη, για τα μάτια·
         όμως το πρόσωπό σου που κρατώ μες στην ψυχή μου,
         ο ήχος της φωνής σου που κρατώ μες στο μυαλό μου,
         η μέραις του Σεπτέμβρη που ανατέλλουν στα όνειρά μου,
         ταις λέξεις και ταις φράσεις μου πλάττουν και χρωματίζουν
         εις όποιο θέμα κι' αν περνώ, όποιαν ιδέα κι' αν λέγω.

         DICIEMBRE DE 1903 (Inéditos)

         Aunque no puedo hablar de mi amor-
         ni de tu pelo, ni de tus labios, ni de tus ojos;
         aún así, tu rostro, que guardo en mi alma,
         el tono de tu voz, que conservo en mi mente,
         los días de septiembre que renacen en mis sueños,
         ensanchan mis palabras y mis frases, las llenan de colores,
         cualquiera que sea el tema que adopte, cualquiera que se la idea que exprese.


         Ο Γεννάρης του 1904 (Τα Ανέκδοτα)

         Α η νύχταις του Γεννάρη αυτουνού,
         που κάθομαι και ξαναπλάττω με τον νου
         εκείναις ταις στιγμαίς και σ' ανταμόνω,
         κι' ακούω τα λόγια μας τα τελευταία κι' ακούω τα πρώτα.

         Απελπισμέναις νύχταις του Γεννάρη αυτουνού,
         σαν φεύγ' η οπτασία και μ' αφίνει μόνο.
         Πώς φεύγει και διαλύεται βιαστική –
         πάνε τα δένδρα, πάνε οι δρόμοι, παν τα σπίτια, παν τα φώτα·
         σβύνει και χάνετ' η μορφή σου η ερωτική.

         ENERO DE 1904 (Inéditos)
        
         Ah, las noches de este enero
         que guardo y recreo en la mente,
         aquellos instantes; te encuentro,
         y oigo nuestras últimas palabras, y oigo las primeras.

         Noches sin esperanza de este enero,
         cuando huye la ilusión y me deja sólo.
         Cómo se va y se desvanece rápidamente-
         desaparecen los árboles, desaparecen los caminos,
         desaparecen las casas, desaparecen las luces;
         se apaga y desaparece tu rostro amado.


A pesar de que Kavafis organizaba habitualmente tertulias en su casa –se dice que era un excelente conversador y que ofrecía a sus invitados el mejor whisky-su imagen sigue pareciendo la de un hombre solitario, sometido a los prejucios y preso en el interior de aquellos muros, invisibles, pero infranqueables. La realidad es que apenas se le conoce algún amigo y no sabemos si estuvo enamorado más allá de los territorios de la musa de la inspiración poética.

Dada, asimismo, su actitud con respecto a su propia obra, muy pocos pudieron conocerla en vida del poeta. Aún así, la poesía le granjeó, si no muchos, sí grandes amigos y admiradores, entre los cuales destacaríamos a E. M. Forster –autor de Pasaje a la India; Howard’s End o, A Room with a View-, cuya amistad se mantuvo a lo largo de dos decenios y que dio a conocer la poesía de Kavafis en Inglaterra.

Después, figuras literarias como T.S. Eliot, T.E. Lawrence, o Arnold Toynbee, no dudaron en reconocer y dar a conocer las extraordinarias cualidades del alejandrino -se dice, incluso, que el poema Esperando a los Bárbaros -Περιμένοντας τους Βαρβάρους-, uno de los más conocidos y mejores, se convirtió en frase hecha en Inglaterra, para definir ciertas actitudes sociales-, pero en Grecia, Kavafis fue prácticamente desconocido hasta que en 1903 Grigori Xenopoulos reveló su existencia a través de un artículo periodístico.


Περιμένοντας τους Βαρβάρους (Αναγνωρισμένα)

-Τι περιμένουμε στην αγορά συναθροισμένοι;
Είναι οι βάρβαροι να φθάσουν σήμερα.

-Γιατί μέσα στην Σύγκλητο μιά τέτοια απραξία;
Τι κάθοντ' οι Συγκλητικοί και δεν νομοθετούνε;

-Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα.
Τι νόμους πια θα κάμουν οι Συγκλητικοί;
Οι βάρβαροι σαν έλθουν θα νομοθετήσουν.

-Γιατί ο αυτοκράτωρ μας τόσο πρωί σηκώθη,
και κάθεται στης πόλεως την πιο μεγάλη πύλη
στον θρόνο επάνω, επίσημος, φορώντας την κορώνα;

-Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα.
Κι ο αυτοκράτωρ περιμένει να δεχθεί

τον αρχηγό τους. Μάλιστα ετοίμασε
για να τον δώσει μια περγαμηνή. Εκεί
τον έγραψε τίτλους πολλούς κι ονόματα.

-Γιατί οι δυό μας ύπατοι κ' οι πραίτορες εβγήκαν
σήμερα με τες κόκκινες, τες κεντημένες τόγες·
γιατί βραχιόλια φόρεσαν με τόσους αμεθύστους,
και δαχτυλίδια με λαμπρά γυαλιστερά σμαράγδια·
γιατί να πιάσουν σήμερα πολύτιμα μπαστούνια
μ' ασήμια και μαλάματα έκτακτα σκαλισμένα;

Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα·
και τέτοια πράγματα θαμπόνουν τους βαρβάρους.

-Γιατί κ' οι άξιοι ρήτορες δεν έρχονται σαν πάντα
να βγάλουνε τους λόγους τους, να πούνε τα δικά τους;
Γιατί οι βάρβαροι θα φθάσουν σήμερα·
κι αυτοί βαριούντ' ευφράδειες και δημηγορίες.

-Γιατί ν' αρχίσει μονομιάς αυτή η ανησυχία
κ' η σύγχυσις. (Τα πρόσωπα τι σοβαρά που έγιναν).
Γιατί αδειάζουν γρήγορα οι δρόμοι κ' οι πλατέες,

κι όλοι γυρνούν στα σπίτια τους πολύ συλλογισμένοι;

Γιατί ενύχτωσε κ' οι βάρβαροι δεν ήλθαν.
Και μερικοί έφθασαν απ' τα σύνορα,
και είπανε πως βάρβαροι πια δεν υπάρχουν.

Και τώρα τι θα γένουμε χωρίς βαρβάρους.
Οι άνθρωποι αυτοί ήσαν μιά κάποια λύσις.

Esperando a los Bárbaros (Reconocidos)

—¿Qué esperamos reunidos en el ágora?
A los bárbaros que llegan hoy.


—¿Por qué esta inactividad en el Senado?
¿Por qué están ahí sentados y no legislan?


Porque los bárbaros llegarán hoy.
¿Qué leyes van a hacer los Senadores?
Cuando lleguen, los bárbaros legislarán.


—¿Por qué nuestro emperador madrugó tanto
y sentado, junto a la gran puerta,
en su trono, tan solemne lleva la corona?


-Porque los bárbaros llegarán hoy
y el emperador espera recibir
a su dirigente. Incluso preparó,
para darles, un pergamino. Allí
les escribió muchos títulos y nombres.


—¿Por qué nuestros dos cónsules y pretores salieron hoy
con las togas rojas, con las togas bordadas
y por qué llevan brazaletes con tantas amatistas
y anillos con luminosas esmeraldas;
por qué empuñan hoy ricos báculos
en oro y plata magníficamente tallados?


Porque los bárbaros llegarán hoy
y esas cosas deslumbran a los bárbaros.


—¿Por qué los ilustres oradores no acuden, como siempre,
a soltar sus discursos y decir sus cosas?
Porque los bárbaros llegarán hoy
y a ellos les aburre la oratoria y los discursos.


—¿Por qué empieza de pronto este desorden y confusión?
(¡Qué graves se han vuelto los rostros!)
¿Por qué se vacían tan deprisa calles y plazas,
y todos vuelven a su casa tan pensativos?


Porque anocheció y los bárbaros no llegaron.
Han venido algunos de las fronteras
y dicen que los bárbaros no existen.


¿Y ahora, qué será de nosotros sin bárbaros?
Esas gentes, eran como una solución.


Lo cierto es que la popularidad o el prestigio literario no parecían despertar el menor interés en el poeta; cualesquiera que fueran sus motivos, ni un solo ejemplar de su poesía salió a la venta durante su vida.

Se jubiló en 1922 y siguió viviendo en Alejandría, al parecer con cierta holgura, gracias a sus conocimientos financieros que le ayudaban a mejorar la pensión correspondiente a su último puesto de Ayudante de Director de la Oficina de Riegos.

Vivió once años más, hasta el día de su septuagésimo cumpleaños. Su único amigo íntimo, no se sabe desde cuando, fue Alexander Singopoulos, que estaba casado cuando Kavafis murió y a quien el poeta designó heredero y albacea de su obra.

Muy poco antes de irse para siempre, el poeta dibujó un círculo con un trazo en su interior, cuyo significado sigue siendo incomprensible y, en cierto modo esotérico – Κρυμμένα-; tal vez, la expresión sintética de algo que, según él mismo creía, resultaría más evidente en un futuro.

            Κρυμμένα (Τα Ανέκδοτα)

            Απ' όσα έκαμα κι απ' όσα είπα
            να μη ζητήσουνε να βρουν ποιος ήμουν.
            Εμπόδιο στέκονταν και μεταμόρφωνε
            τες πράξεις και τον τρόπο της ζωής μου.
            Εμπόδιο στέκονταν και σταματούσε με
            πολλές φορές που πήγαινα να πω.
            Η πιο απαρατήρητές μου πράξεις
            και τα γραψίματά μου τα πιο σκεπασμένα –
            από εκεί μονάχα θα με νοιώσουν.
            Αλλά ίσως δεν αξίζει να καταβληθεί
            τόση φροντίς και τόσος κόπος να με μάθουν.
            Κατόπι -στην τελειωτέρα κοινωνία-
            κανένας άλλος καμωμένος σαν εμένα
            βέβαια θα φανεί κ' ελεύθερα θα κάμει.

            SECRETOS (Inéditos)
           
            De todo lo que he hecho y de todo lo que he dicho,
            no intentéis descubrir quién fui.
            Había un obstáculo que deformaba
            los hechos y mi forma de vivir.
            Siempre hubo un obstáculo
            que me detenía cuando empezaba a hablar.
            Por mis actos más desconocidos,
            por mis escritos más velados-
            sólo por eso me comprenderán.
            Pero igual no vale la pena intentarlo,
            ni tanto esfuerzo para descubrir quién soy en realidad.
            Algún día, en una sociedad más perfecta
            algún otro actuará como yo,
            ciertamente aparecerá y actuará con libertad.

Fue un 29 de abril, el mismo día en que había nacido. Dos años después, en 1935 apareció la primera edición de su obra poética.

Sus restos permanecen en el cementerio ortodoxo de Alejandría, junto a los de sus hermanos Heleni y Petros.

Yorgos Seferis dijo que Kavafis no existe más que en sus versos y es bien cierto; en realidad, su obra es su verdadera biografía.

Indicador de la casa de Kavafis en Alejandría, convertida en museo.

La Calle Kavafis.

__________________________________________________
Más de Kavafis en este Blog:

Κωνσταντίνος Π. Καβάφης (1) 
Un poeta solitario. 


Κωνσταντίνος Π. Καβάφης (2) LA CIUDAD

_________________________________________________________



No hay comentarios:

Publicar un comentario